EUVIMEDEUVIMED entdecken
Open Access · CC BY-NC-SA 4.0

Una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista

Hèctor De Arriba Manzano

Ítaca: Revista de Filologia · 31.03.2026 · (17) · 115-137

DOI: 10.14198/itaca.31050 ↗

Kurz gefasst

Fachartikel in der Zeitschrift Ítaca: Revista de Filologia, online erschienen am 31.03.2026. Verfasst von Hèctor De Arriba Manzano. Die Arbeit nennt 31 Literaturangaben. Der Volltext ist frei zugänglich (Open Access, CC BY-NC-SA 4.0).

AbstractBibliografische AngabenZitierenVerwandte Studien

Abstract (Originalsprache)

Aquest article proposa una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista perquè situem al centre del diàleg entre aquestes dues obres el rol de la natura i la seva relació amb la humanitat. A més, és una òptica que permet que ens conscienciem de la situació d’emergència climàtica en què ens trobem i ens replantegem la nostra relació amb els éssers vius històricament oprimits —dones i éssers vius no humans— pel patriarcat a causa de la seva visió antropocèntrica i androcèntrica simultània del món legitimada a través de la cultura. Per a fer-ho, hem dividit la nostra investigació en tres punts. En primer lloc, mitjançant l’estudi de la recepció crítica de Canto jo, detectarem i establirem, d’acord amb el sistema de Gerard Genette, el tipus de relació transtextual que s’estableix entre Canigó i Canto jo. En segon lloc, mitjançant una lectura atenta dels dos llibres, estudiarem els paral·lelismes entre els personatges antropomòrfics —els humans, és a dir, Oliba, Gentil i Hilari, i les encantades— i la seva relació amb l’art i l’entorn. Finalment, ens centrarem en com es vehicula un missatge d’ecodependència a través de tres veus no humanes —les veus dels núvols i els Pirineus de la novel·la de Solà i la veu del Canigó del poema de Verdaguer— i quins són els mecanismes lingüístics emprats per a construir-les. Unes veus que conclouen que, a causa de la finitud de les vides humanes i en contraposició amb la immortalitat dels cicles naturals, l’únic que romandrà dret al llarg dels segles serà la natura. Consegüentment, ella és l’únic i veritable llegat possible per a les següents generacions.

Zitieren

APA

Manzano, H. D. A. (2026). Una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista. Ítaca: Revista de Filologia, 115-137. https://doi.org/10.14198/itaca.31050

Vancouver

Manzano HDA. Una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista. Ítaca: Revista de Filologia. 2026:115-137. doi:10.14198/itaca.31050

BibTeX
@article{Manzano2026,
  author = {Manzano, Hèctor De Arriba},
  title = {Una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista},
  journal = {Ítaca: Revista de Filologia},
  year = {2026},
  number = {17},
  pages = {115--137},
  doi = {10.14198/itaca.31050}
}
Kostenlos starten →